Bon dia!

Tot i que en aquesta pàgina generalment s'hi pengen principalment propostes de rutes, m'agradaria compartir amb vosaltres un cas viscut recentment directament vinculat amb la pràctica de l'esquí de muntanya. Diumenge un company va quedar colgat sota una allau i, tot i que tot ha acabat bé, voldria compartir amb vosaltres la història i algunes reflexions posteriors. Crec que encara que possiblement en aquest grup hi hagi força gent molt més experta que nosaltres, mai està de més adquirir un "plus" de conscienciació. Aquí teniu una notícia sobre l'accident: http://www.lleida.com/noticia_canal/un-jove-de-29-anys-salva-la-vida-al-sortir-duna-allau-al-coll-de-certascan

El cas és que el cap de setmana del passat 3 i 4 de Febrer vam estar, un grup de 6 companys, per la zona de Certascan. Dissabte sortíem del poble de Tavascan i arribàvem al refugi i diumenge pujàvem fins al cim del Certascan i baixàvem cap a Quanca, on havíem deixat un cotxe per tornar al punt d'inici. Els 6 companys érem joves d'entre 28 i 34 anys que fa entre 3 i 4 anys que practiquem l'esquí de muntanya, amb formació (curs d'iniciació a l'esquí de muntanya de 2 o 3 caps de setmana) en quatre dels sis casos. Així doncs, no érem del tot "novatos" però estem ben lluny de considerar-nos, ni de bon tros, experts en la matèria.

Durant la setmana prèvia el perill d'allau d'aquella zona havia anat augmentant progressivament, pujant el divendres de 2 a 3 del BPA. Per al dissabte la previsió meteorològica era força dolenta (neu des de cotes baixes i possibilitat de vent i poca visibilitat) i de cara diumenge era incerta. Vam parlar amb el guarda del refugi divendres al matí i ens va suggerir que pugéssim per la pista, des de Tavascan, on no hauríem de tenir masses problemes. Com que la previsió de de cara a diumenge era força incerta, vam decidir fer això que ens suggeria el guarda i un cop al refugi, dissabte a la tarda-nit, ja decidiríem en funció de la meteo si pujaríem fins al coll i baixaríem cap a l'altra banda, si faríem cim o si bé desestimaríem aquesta opció i tornaríem per la mateixa pista cap a Tabascan.

La pujada de dissabte fins al refugi no va tenir més sorpreses ni problemes afegits, més enllà de la meteo i el temps emprat. Nevava constantment però com que la ruta era en bona part per dins del bosc, no ens va afectar massa negativament la visibilitat. El vent no va ser massa problemàtic tampoc. Això sí, vam haver d'obrir traça durant tota la pujada, enfonsant-nos ben bé pam o pam i mig. Els passos més crítics de la pujada van ser en les darreres tres corbes de la pista abans d'arribar al pont que supera el riu al final de la vall, just abans de deixar-la per pujar la canal final que arriba al Refugi, ja que la neu acumulada provocava forts pendents sobre la pista que requerien precaució extra per superar certs trams. Aquests passos delicats i haver d'obrir traça amb neu nova, van ser els factors determinants per fer que realitzéssim la pujada pràcticament en set hores en comptes de les cinc hores que teníem previstes inicialment.

Un cop al refugi vam estar valorant quines opcions teníem per a l'endemà i, després de contrastar-ho amb el guarda, vam acordar que, si la meteo es confirmava favorable, pujaríem al cim del Certascan, baixaríem per la pala Oest del cim, travessaríem l'Estany Blanc i pujaríem cap al Flamisella, des d'on baixaríem per la cara oest cap a la pista que ens duria cap a Quanca.

El diumenge ens vam llevar amb un dia sorprenentment "despejat", i poc vent. La previsió meteorològica d'aquell matí semblava indicar que tindríem cel serè fins a les 14:00 h. Tot i que hi havia hagut força vent durant aquella setmana i també n'hi havia hagut durant aquella nit, el bon temps amb el qual es llevava el dia i les ganes va poder-nos. El guarda va senyalar-nos que anéssim amb compte amb les plaques de vent tot que la pluja de feia quinze dies havia assentat bé la neu i les plaques no eren massa gruixudes i això mantenia el risc a 3.

Així doncs sortíem amb els primers rajos de sol del refugi i cap a les 10:30 h ens havíem plantat al Coll del Certascan. Pel camí, vam mantenir la distància habitual de seguretat i en el coll vam tenir la impressió que molta de la neu per on passàvem era neu acumulada pel vent, obrint traça d'un pam o pam i mig. Un cop dalt del coll, amb el cel encara serè, vam poder contemplar un cel força serè cap al Est - Sud-Est (cap a la Pica d'Estats), i cap al Sud-Oest un temps que es complicava per moment cap a la zona d'Espot. Tot i que sobre nostre el cel encara es mantenia serè, en aquell moment vam tenir clar que valia la pena descartar el Flamisella. Així doncs, vam enfilar cap a la carena direcció al cim del Certascan, primer ascendint amb esquí i a partir d'un determinat moment, amb grampons. Eren bora les 11:30 h i el mal temps ja havía arribat ja a la zona de l'estació de Tavascan, tapant el cim del Ventolau, i era evident que s'acostava cap on érem. En aquest moment, un dels membres del grup va decidir renunciar a fer el cim i baixar i esperar-nos un bon tros per sota del coll, cap a la meitat de la pala que el dirigia cap al fons de la vall. La resta, vam acabar d'arribar al cim cap a les 12.00 h i sense perdre massa més temps vam calçar-nos els esquís i vam començar el descens.

Un dels cinc companys que baixava des del cim va flanquejar cap a l'esquerra per anar a buscar el company que havia fet mitja volta i que ens esperava a mitja pala. Ells dos van anar una mica més cap a l'esquerra, optant per una via més conservadora del descens, mentre que els altres quatre vam pensar que hi arribaríem descendint per una petita pala direcció Sud-Oest fins a trobar-nos tots al fons de la vall, resseguint la llera del rierol que acaba a l'Estany Blau de Dalt.

I va ser en aquest punt, després del descens dels dos primers companys i mentre descendia el tercer (jo anava el quart i m'esperava a la part superior de la pala), quan es va trencar la pala Sud, a mà dreta de seva traçada i uns 20 mentre per sobre d'on estaven ells. La placa de neu acumulada pel vent i d'uns 30 o 40 metres d'amplada, va descendir cap als companys, arrossegant pocs mentre el tercer, evitant-la per poc el primer i enxampant de ple al segon, que tot i veure-la venir i intentar reaccionar, va ser engolit per la neu i, tal com vam saber després, arrossegat més de 80 metres i enfontsant-lo 1,5m.

En aquell instant, i un cop superat el primer xoc, dos dels companys que estàvem en aquella pala vam dirigir-nos cap al punt on havíem vist per darrer cop al company, mentre que el tercer es quedava a dalt i intentava trucar al 112. Els dos companys que havien anat per l'esquerra, havien presenciat la baixada de l'allau i van poder-se sumar a la localització del company per la part baixa de l'allau, on havia quedat el dipòsit de neu. Tots vam posar els arva en mode cerca i vam iniciar el protocol que, seguint les indicacions de l'arva i fent un zig zag, ens va dirigir amb prou eficàcia cap al punt on detectava l'accidentat. Cal remarcar que la coordinació en aquell primer instant va ser parcial, els dos de dalt per una banda i els dos de baix per l'altre, sense arribar a organitzar una localització grupal. Dos d'ells es van treure els esquís i van veure ràpidament que era un error, ja que la neu pols els arribava fins al pit. Amb relativa rapidesa (no ho tenim cronometrat, però potser serien uns 5 o 6 minuts) vam haver localitzat el punt més proper amb l'arva i amb un parell de sondes vam tenir prou per afinar exactament el punt on podíem trobar el company, que estava enterrat 1,5 m en vertical (1,20 m en perpendicular) i començar a palejar des de la part de sota. Primer en forma de llança (un per davant, un per la dreta i un per l'esquerra) i després més els tres en línia. Vam localitzar primer de tot un braç i després un dels companys va desenterrar en direcció al cap, per descobrir com més aviat millor les vies respiratòries. El company enterrat estava inconscient, respirava amb forces dificultats (respiració forçada, contracció del diafragma...) i presentava clars símptomes d’hipotèrmia. Mentre ell li protegia la boca i el nas, bufant-li la neu que li podia quedar a la cara, la resta de companys vam seguir desenterrant la resta de cos. Un cop tret de la neu, vam estirar al company sobre una manta tèrmica. Vam canviar el seu polar xop per un tallavent, dos plumes i uns guants secs que duiem posats els altres. Vam estirar-lo sobre una manta tèrmica en posició de defensa i vam posar-li una manta tèrmica a sobre. A poc a poc i després de canviar-li la roba i estimular-li els músculs de braços i cames amb massatges va començar a recuperar el color de la cara i a parlar-nos, primer balbucejant i poc després començant construint frases amb coherència. Li vam demanar que ens estrenyés una mà i després l'altra i vam comprovar, també preguntant-li, si tenia sensibilitat a les cames, el qual ens respongué afirmativament. Calculem que des del moment de l'allau fins a desenterrar-li al cap van passar aproximadament poc més de 10 minuts i pràcticament 20 fins que vam aconseguir tenir-lo completament fora.

Un cop localitzat, desenterrat i havent començat a reanimar-lo, la nostra preocupació va passar a ser la d’avisar al 112. En el punt de la vall on érem no teníem cobertura, ni tan sols del telèfon d'emergències. En un primer moment un dels companys va ser qui va començar a baixar per avisar a emergències però quan va arribar a l'alçada de l'Estany Blau, ell mateix va adonar-se que era una imprudència haver marxat sol i, cridant-nos des del fons de la vall, vam aconseguir comunicar-nos i jo vaig reunir-me amb ell per seguir avançant, amb les pells posades altre cop, fins allà on poguéssim trobar cobertura. En aquest punt, cal fer esment, el dia s'havia tapat molt, la visibilitat havia baixat considerablement i començava a nevar. Finalment vam aconseguir contactar amb el 112, cap a les 13.40, quasi una hora i mitja després de produir-se l'allau. Un cop contactat amb el 112 i derivats amb els bombers de Lleida el dispositiu de rescat es va activar ràpidament i en menys de 20 minuts l'helicòpter ja estava recollint al company. En el moment en que s'acostava l'helicòpter el temps s'havia obert, donant una petita treva a la nevada que s'havia iniciat cap a les 13 h i que ja no devia parar en tota la tarda i nit. Quan l'helicòpter va arribar el company estava completament conscient, recuperat físicament i dempeus, tot i que amb els músculs contrets i adolorits. El trasllat del company a Tírvia en helicòpter i posterior trasllat en ambulància cap a Tremp es va fer sense més complicacions i, de fet, el nostre company va ser donat d'alta, completament indemne, a mitja tarda. Pel que fa a la resta d'equip vam seguir baixant resseguint el riu i la pleta de Guerosos i posteriorment l'espès bosc que queda sobre el riu de Noarre fins a arribar a Noarre mateix. Arribàvem al cotxe amb les darreres llums del dia, a les 18.45 h, exhaustos i sobretot, encara en estat de xoc.

M'agradaria remarcar que tot i que he intentat fer una descripció objectiva dels fets, que pot semblar en alguns moments fins i tot distant, i que durant la localització i autorescat no vam perdre els nervis, la situació va ser de màxima ansietat i no la desitjaria mai a ningú.

De fet, he decidit fer aquest escrit per compartir amb pèls i senyals una experiència de la qual pretenem, sobretot, extreure'n unes quantes lliçons de vida i de muntanya. Aquesta desagradable experiència, de la que per sort podem aprendre sense haver de lamentar cap catàstrofe, ens ha de servir com a vacuna per evitar al màxim situacions accidentals com la viscuda i, sobretot, conscienciar-nos de per vida de la importància de la preparació, la prevenció i la precaució.

A tall de resum, algunes de les lliçons que ens han quedat d'aquesta experiència...

- S’haurà dit mil cops, però l’Arva, la sonda i la pala poden salvar una vida. Cal dur-les sempre i, sobretot, saber-les utilitzar.
- La preparació i la formació són vitals. Per evitar un accident i per saber com respondre en cas de patir-ne un. 4 dels 6 membres del grup havíem fet formació d'iniciat en l'esquí de muntanya i els altres dos havíen fet una formació d'inciació a l'alpinisme. Tota formació és poca i cal mantenir-se format permanentment: en tècnica, en nivologia, en primers auxilis.

- La preparació prèvia a la sortida pel que fa a coneixement del terreny. Portar tracks GPS pot ser un plus, però no pots jugar-ho tot a aquest carta. Cal una bona preparació i planificació de la sortida i del terreny.

- Tota prevenció és poca. Cal saber llegir els partes meteorològics i els butlletins d'allau. I no només saber-los llegit sinó també interpretar. És igualment important fer un seguiment durant els dies previs a l'activitat, no només el dia en sí. Un perill de 3/5, i no només el grau sinó tot el que duia associat, hagués hagut de ser motiu suficient per desestimar la sortida al Certascan aquell cap de setmana.

- Igualment, la precaució davant dels possibles perills de l'activitat de muntanya. Ni les paraules d'un tercer ni unes condicions climàtiques menys dolentes de les esperaven poden fer-te abaixar la guàrdia.

- La importància d'anar en grup a fer activitats d'aquestes característiques i la transcendència de no separar mai al grup. També ens enduem la lliçó que cal sempre consensuar les decisions donant prioritat, sempre a l'opció més conservadora. En el nostre cas, quan el company no veu clar fer cim i proposa començar a baixar, hagués hagut de ser el que fes tot el grup.

- També treiem una evident conclusió que no per prèviament sabuda i apresa en l’àmbit teòric, és menys important: cal mantenir distàncies de seguretat entre el grup, tant en la pujada com en la baixada, així com buscar punts de reunió segurs, durant la baixada.

- En cas de ruta, on no tens la possibilitat de baixar per on has pujat i et trobes en un terreny que no havies fet abans, bucar sempre el camí que suposo una opció més conservadora.

Bé... doncs aquesta és la història i són algunes de les reflexions que ens fem i volíem compartir i que estem oberts a parlar-ne, donar a conèixer i sobretot, aprendre de l'experiència de tots aquells qui vulgueu donar-nos el vostre punt de vista.